empre ha existit un conflicte a l’hora d’esclarir els límits entre els gèneres de ficció  de no ficció, i avui en dia la controvèrsia continua molt latent. En el següent paràgraf es reflexa la dificultat d’establir els límits i les fronteres entre ambdós gèneres:

“El documental circula entre lo público y lo privado, entre las esferas personal y política volviéndose simultáneamente un objeto estético y de archivo, parte ficción, parte verdad; o si se prefiere, base y superestructura a la vez; práctica económica y forma cultural.[…] El documental está basado en el intercambio.” (Rabinowitz, 1994:6).

L’intercanvi que cita l’autora es produeix a molts nivells diferents: entre realitzador i personatge social, autor i event, investigador i objecte d’estudi, etc. Nichols (1994) considera que es podrien excloure del gènere documental tots aquells enunciats l’origen i punt de partida dels quals no sigui la pròpia realitat. També considera que es podrien excluir també aquells que no realitzin una interpretació clara d’allò que succeeix en el món, sinó que es  limitin a presentar una mera transcripció de fets reals, com passa, per exemple, en determinades notícies o reportatges informatius.

En el seu llibre Theorizing documentary (1993), Renov qüestiona la diferenciació básica existent entre els gèneres de ficció i no ficció, argumentant que hi ha moltes pel.lícules documentals que presenten dispositius propis de la ficció. Per a il.lustrar-ho cita alguns exemples de pel.lícules com Nanook (creació d’un personatge) i les simfonies de grans ciutats com A man with a Movie Camera, Berlin: Symphonie der Grosstadt o A Propós de Nice (on s’aprecia un intervencionisme creatiu en moltes seqüències). (Renov, 1993:2)3

Des del punt de vista de Richard M. Barsam (1992:3) a Nonfiction Film: A Critical History, el documental es distingeix de la categoria més amplia de pel.lícula de no ficció degut al seu pròposit socio-polític. Mentre que la categoria de pel.lícules de no ficció abarca totes aquelles obres que tracten assumptes històrics, aquest autor proposa denominar documentals únicament a aquells enunciats que transmetin un missatge i puguin ser considerats com a obres d’art.

Barsam creu que el documental té la capacitat d’influir en la societat. És per això que, per als documentalistes, el cinema és alguna cosa més que  una forma de diversió o una combinació d’educació i entreteniment.
Freqüentment, sobretot en els països on la influència de la corrent anglosaxona és major, es distingeix entre documentals i programes d’actualitat. Barsam apunta que el documental és al reportatge d’actualitat el que un editorial és a les pàgines de notícies d’un periòdic diari; l’editorial és fonamenta en l’opinió del mitjà, mentre que les notícies estàn basades en fets. Tot i que aquest criteri d’objectivitat pot resultar clarificador, és evident que hi ha alguns gèneres periodístics audiovisuals (com el reportatge o la crònica) que mantenen una important component subjectiva, sense estar etiquetats necessàriament com a documentals. La distinció entre reportatge i documental es basa en la major o menor actualitat del tema tractat, que comporta la utilització de determinats mètodes de producció. (León, 1999:61-62). En alguns casos no és fàcil determinar si una obra pertany al domini de la ficció o pot ser considerada com de no ficció o informativa. Barsam es pregunta com es poden  classificar les obres que utilitzen actors per a reproduir situacions reals, per exemple.
Llorenç Soler (2000 i 2002) és un dels autors que consideren que el documentalista no fa sinó construir un altre tipus d’enunciat fictici, tot i que sigui a base d’utilitzar materials agafats de la realitat. Soler apunta que la naturalesa del documental és intrínsicament falsa, ja que el seu discurs narratiu es basa en la fragmentació i en la selecció de la realitat. Ja la llarga tradició iniciada per Aristòteles i ampliament desenvolupada per autors clàssics i moderns ha reconegut l’existència d’un ampli ventall de possibilitats de representació de la realitat. (León, 1999:62)

 

3. Altres autors de reconegut prestigi també critiquen el fet que s’estableixi una difierenciació tant accentuada entre dos gèneres que mantenen molts punts en comú. Podem ampliar la controvèrsia llegint les obres de Nichols, sobretot les revisions posteriors a 1991 com Blurred Boundaries. Question of meaning in contemporary culture. Bloomington: Indiana University Press, 1994).
Consultable:http://www.enciclopedia.cat/cgibin/CercaGEC3.exe?APP=CERCAPAR&PAG=0001&PAR=documental

 

Referències del text:

http://documentalinteractiu.com/pdf/Referències.pdf

Citació recomanada:

Gifreu, Arnau (2012), El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d'anàlisi a efectes d'avaluació, disseny i producció. [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació.